Text 1: Steven
Es va girar, va obrir els ulls desorbitadament i, abans de que jo tinguera temps de reaccionar, va agafar el gavinet del terra i el va introduir en el dèbil cos de ma mare a base moviments ràpids i bruscos en les seues cames, que estaben acabant amb la seua vida. Produien un soroll insoportable que mai oblidare.
De sobte va parar, es va apropar a la finestra, la va trencar, va agafar un dels cristals i el va deslizar per el cos de mare, traçant una línia desde les ingles fins al seu pit. No deixaba de sangrar.
Jo estaba sentat en el terra, fred com el gel, encara que en eixos instants no era aixó lo que més m'importava, sino que habia vist morir a la persona que m'havia donat la vida i no habia fet res per evirtar que eixe animal, al que jo havia cridat amic, l'asesinara d'eixa manera.
Quan es va adonar que ma mare estaba morta, va començar a tremolar i va eixir del sòtan, fosc com la nit, que tant records em portaba.
En eixos instants, vaig aprofitar per a apropar-me al cos de mamare, que estaba al costat d'una caixa vella i bruta on amagava quan era xicotet els meus juguets. Em vaig apropar a ella i li vaig acariciar la cara, que cada vegada estaba més pàlida i sense vida. Em vaig alçar i silenciosament, em vaig dirigir a la porta, per a intentar escapar, per sort s'havia oblidat de tancar-la i vaig aconseguir eixir del sòtan.
Em costaba respirar, portava dos dies sense menjar, a penes tenia força per a estar en peu, i no més les recuperaba pensant en una paraula: venjança.
Per el carrer em vaig trobar a l'asassí de ma mare que portaba un martell i …......
Fa una setmana que estic en un hospital psiquiàtric, em van portar así, quan vaig despertar del coma, que s'habia apoderat demi durant tres llargs anys. No recorde el nom de l'hospital, tampoc men recorde del meu,... per el meu aspecte físic, pense que puc tindre uns vint anys.
Supose que m'estaré tornant boig, pero encara tinc un únic record, una paraula que no se exactament lo que significa ni perquè està en el meu cap a totes hores: VENJANÇA.
Text 2: Madison
El 22 d'abril de 1879, no podia dormir i vaig anar a la cuina de la meua casa per a prendre un got d'aigua. Per la finestra de la cuina vaig vore un xic molt jove, d'uns 15 anys, quan es va apropar a una farola li vaig reconéixer, era el fill de Alison, Steven. Era un jove meravellos, que fins i tot, a vegades m'ajudava a fer la compra,...
Faia tres o quatre setmanes que no el veia, i la veritat és que estaba molt canviat, molt més prim,... Li anava a cridar per a preguntar-li a on anava aeixes hores, però no volia despertar a ma mare que ja és molt major.
Em vaig quedar més temps en la cuina, pensant i vaig vore a un home que s'amagava i pareixia que estava seguint a Steven.
Aleshores és quan em vaig asustar i vaig cridar a la policia.
Dos dies després, em vaig enterar de que Alison havia sigut asesinada i Steven estaba en coma. La policia habia agarrat al assasí
Text 3: Àngel
Feia temps que buscaba la forma de donar-li a Steven lo que es mereixia. Encara que abans erem amics, a mi sempre m'ha molestat que ell tinguera pares i jo no.
En realitat, jo només volia fer-li mal a ell, però com que volia fer-ho bé vaig fer lo que a ell més li molesta, fer-li mal a sa mare.
Una nit vaig anar a sa casa vaig tancar a Stever i Alison al sòtan. Ell ja estaba trist perquè el seu pare s'havia mort feia un any exactament i era just eixe dia quan més s'acordava d'ell.
Al setè dia, vaig matar a Alison davant de Steven.Em vaig posar molt nerviòs i vaig eixir del sòtan sense tancar la porta. En aquestos moments Steven va aprofitar per a escapar però jo li vaig seguir pels carrers. Just al moment en que em va vore, va perdre el coneixement i aleshores va arribar la polícia.
Ara ja fa 9 anys que estic a la càrcer i encara em queden 16. Però no estic arrepentit del que vaig fer, és més, el tornaria a fer.
